martes, 7 de marzo de 2017

TERRA I LLIBERTAT

A la Guerra Civil es va produir una acció simbòlica avui en dia molt recordada: la intervenció de la Brigada Internacional. Les Brigades Internacionals fou una unitat de aproximadament 50 militars estrangers que van participar a la Guerra Civil defensant el bàndol republicà. 

Aprofitant aquest fet el professor d'història ens ha proposat veure la pel·lícula "Terra i Llibertat" (la qual podeu trobar fàcilment a Youtube) i fer una entrada explicant el context i la pel·lícula en general. 

Autor

Ken Loach va ser el encarregat de dirigir aquesta pel·lícula germànica, espanyola i britànica escrita per Jim Allen. 

Aquesta obra té com a influència anterior l'obra de George Orwell, "Homenatge a Catalunya" on explicava la seva pròpia experiència a Espanya durant la Guerra Civil. 

Descripció general

Fent un resum bastant exhaustiu d'aquesta pel·lícula diré que bàsicament s'explica el que fou la Guerra Civil des del punt de vista d'en David Carr, un home anglès (d'ideologia comunista) que va decidir participar a la Guerra Civil d'Espanya després de quedar-se sense treball. Com es evident, David Carr va ingressar a la guerra per recolzar al bàndol republicà.

Contextualització a través de la pel·lícula

David Carr té clar des d'un primer moment que vol formar part de les Brigades Internacionals però acaba al POUM (Partit Obrer d' Unificació Marxista) ja que només arribar a Espanya creua la frontera catalana i es queda al front d' Aragó. 

David unint-se als milicians 
Enfrontament entre republicans i el bàndol "sublevado"

Imatge típica d'aquell època, gent dessolada després del tiroteig












 A mesura que la pel·lícula avança i es van mostrant les condicions de la Guerra Civil (enfocat des d'un punt de vista del bàndol republicà), dins del partit POUM comença una relació amorosa entre David i Blanca després de mesos convivint junts.

Blanca i ell
En un dels contraatacs David surt ferit i la seva recuperació es porta a terme a un hospital de Barcelona. Un cop es recupera decideix unir-se definitivament a les Brigades Internacionals (tal com desitjava des d'un principi abans de sortir d'Anglaterra). Blanca es nega rotundament però ell no li fa cas. 

Un cop està a les Brigades Internacionals s'adona de les crítiques que es fan allà sobre els milicians (els menyspreen), així ell acaba tornant amb els milicians (tot i que ell volia estar amb gent plenament comunista), Blanca acaba morint en un enfrontament i ell després del funeral torna a Anglaterra. 

David torna amb els milicians
Blanca mor disparada
























Gran part del que veiem a la pel·lícula es fruit del flash-back que viu David ja major i a punt de morir. David mor a Anglaterra i el funeral que preparen la seva família es digna d'una persona que va lluitar a les Brigades Internacionals: la seva néta li llença terra espanyola a la tomba i li llegeix un poema de William Morris i la resta de família saluda a l'estil socialista. 

Comiat de la néta de David en el seu funeral
Valoració personal

Parlant de la pel·lícula, jo la recomano totalment a les persones interessades en el tema de la Guerra Civil però, sempre i quan busquin en les pel·lícules una mica de romanticisme ja que, a mi personalment hi havia fragments de la pel·lícula que em sobraven perquè estic més interessada en el context tot i que, a vegades aquestes historietes de fons la feien més amena. 

Parlant dels fets i enfocant-me en qualsevol persona estrangera que viatjà a Espanya per ajudar al bàndol republicà, jo considero totalment admirable la valentia i les ganes d'ajudar d'aquests militars (sovint concentrats en les Brigades Internacionals). Es valora moltíssim el fet que s'arrisquessin a venir aquí i defensar un país que no era el seu, exaltant així l'amor per els altres i no només per als teus. Tot i que aquest acte només es va quedar com a símbol, ja que va acabar guanyat el bàndol sublevat, em sembla un acte massa bonic com per a ser oblidat. 

De fet, podem trobar un munt de composicions literàries i musicals que parlen sobre aquests lluitadors. Jo us voldria recomanar una cançó "Suya mi guerra" on parla d'aquests (i ja que estic recomano també el grup: La Raiz):


Fonts d'informació:

domingo, 5 de marzo de 2017

BÀNDOL REPUBLICÀ



Després de 5 anys de la proclamació de la Segona República aquesta va començar a debilitar-se, fet que el bàndol més conservador va aprofitar per agafar força.

Així doncs, els dies 18 i 19 de juliol de 1936 l'exèrcit va portar a terme el alzamiento nacional (nom que els insurrectes van donar al cop militar per justificar que la insurrecció armada era un aixecament contra el desordre i el comunisme, en defensa de la pàtria) que va triomfar a tota la Espanya interior: Galícia, Andalusia de Guadalquivir i a les zones agràries on predominaven la gran propietat o els petits propietaris conservadors, i a les ciutats importants com: Sevilla i Saragossa.

Els llocs on la insurrecció no va triomfar van ser les zones industrials del País Basc, a Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander, així com en una part de Castella, Extremadura i Andalusia, és a dir, allà on les forces obreres d'esquerres tenien més presència.

La divisió de l'exèrcit i de les forces de d'ordre públic, l'acció del govern i la resistència popular va provocar que la insurrecció no triomfés i el país quedés dividit en dos bàndols que va desembocar en la Guerra Civil que va finalitzar l'any 1939 amb el triomf del "Bando Sublevado",

Enfocant-nos en el bàndol Republicà, m'agradaria parla de tres personatges claus: La Pasionaria, Frederica Montseny i Buenaventura Durruti. En aquesta entrada anem a enfocar-nos en el paper que van exercir durant la Guerra Civil.

LA PASIONARIA



La Pasionaria (Dolores Ibárruri Gómez) fou una política, dirigent del partit comunista d'Espanya i lluitadora pels drets de les dones. Va néixer a Gallarta (País Basc) el 9 de desembre de 1895 en mig d'una família minera. 

En 1910 va haver de deixar els estudis a causa de la manca de diners a casa seva, va haver d'abandonar els seus somnis de ser mestra per començar a treballar de costurera i serventa.

Amb només 17 anys es va casar el 16 de febrer de 1916 amb Julián Ruiz Gabiña, miner socialista, amb el qual va poder adquirir coneixement del marxisme (el qual després va adoptar com a ideologia ja que va considerar que era l'única alliberació de la classe obrera tot i que era contraria a la ideologia carlista del seu pare) i, participar a la vaga de 1917. Fruit d'aquest matrimoni van tenir 6 fills  dels quals van morir 4. Després de divorciar-se va mantenir una relació amorosa amb Francisco Antón, un dirigent del PCE a Madrid (ell era 14 anys menor). 

En el seu camí d'adquirir la seva ideologia, va participar en la fundació del Partido Comunista Español (1920), entrant al Comité Provincial de Vizcaya que a l'any següent formaria el Partido Comunista de España juntament amb el Partit Comunista Obrero Español.

El nom de "La Pasionaria" va ser idea d'ella mateixa un cop va publicar el seu primer article a "El minero vizcaíno" i "La lucha de clases" que va sortir durant la Setmana Santa de 1918.

Va formar part del Comité Central en 1930 i l'any següent es va presentar a les eleccions de les Corts Constituents on va perdre. Després de ser derrotada es va mudar a Madrid on va començar a treballar per al diari "Mundo Obrero". 

Com a moviment feminista destaca la seva presidència exercida l'any 1933 a la Unión de Mujeres Antifascistas. 

Com es evident, en una període tal com la Guerra Civil persones com ella, participant a les manifestacions comunistes i amb discursos tan controvertits, eren censurats i castigats, així doncs, ella fou empresonada diverses vegades. 

Al 1936 va arribar a ser diputada del PCE al Congrés dels Diputats de la República. 

Va haver d'exiliar-se a la URSS després de la Guerra Civil i, el 1942 va ser secretaria general del PCE. 

Va decidir tornar a Espanya el 13 de maig de 1977, un cop Franco va morir i la dictadura militar va finalitzar. Va tornar a ser escollida diputada per Asturias a les primeres eleccions democràticas. 

La Pasionaria va morir el 1989 a Madrid i va ser enterrada al recinte civil del Cementerio de La Almudena. 



FREDERICA MONTSENY


Federica Montseny i Mañé fou una política i sindicalista anarquista, ministra de la Segona República. Entre les accions més importants que va portar a terme està el seu càrrec ministerial a Espanya convertint-se així en la primera dona en ocupar aquest càrrec. Va nèixer el 12 de febrer de 1905 i, va créixer en mig d'una família anarquista, els seus pares van ser editor de la revista "La Revista Blanca", destacada dins del pensament llibertari espanyol, ella va arribar a escriure obres aquí. 

A part de política també va ser escriptora, va arribar a escriure cinquanta noveles curtes dirigides a les dones de classe proletaria, escrits polítics, ètics, biogràfics i autobiogràfics. La primera vegada que va escriure fou als 15 anys, i fou la novela "Horas Tràgicas" i, com ja he dit abans va arribar a col·laborar a la mateixa revista que els seus pares "La Revista Blanca", a part de "Solidaridad". La seva primera novel·la llarga es va publicar el 1925 "La Victoria

Al 1930 va començar la seva relació amorosa amb Germinal Egleas, amb qui va tenir 3 fills. 

La seva vida política va començar al 1931 amb la participació a la CNT, a partir d'aquí va anar agafant molta importància gràcies el seu dot d'oradora, el qual li va permetre portar a terme una gira propagandística per Andalusia l'any 1932 i, poder participar a un mítin a Paris. 

Va arribar a tenir un paper molt important quan al 1936 va intervenir al Congrés de Saragossa de la CNT i, un cop va començar la Guerra Civil ella va formar part de la FAI. 

El novembre del 1936 va ser anomenada ministra de Sanitat i Assistència Social, convertint-se així en la primera dona ministra d'Espanya. El seu lloc va durar molt poc però va planejar llocs d'acollides per a la infància, menjadors per a embarassades,una llista de professions a exercir a minusvàlids i el primer projecte de Llei de l'abort a Espanya. 

Un cop finalitzada la Guerra Civil va oposar-se als Pactes de la Moncloa i alo sistema polític constitucional espanyol de l'època. Es va haver d'exiliar a França, es va refugiar a Borgonya i va ser detinguda però no exportada ja que la van deixar quedar-se a canvi de una llibertat vigilada fins el 1944. En 1945 es va instal·lar a Tolosa i allà va morir el gener de 1994 a causa d'una malaltia terminal. 

El seu nom ha sigut utilitzat en diversos carrers, instituts, escoles, centre de salut i, un exemple molt proper que tenim és la biblioteca de Canovelles. 



BUENAVENTURA DURRUTI



Buenaventura Durruti (José Buenaventura Durruti Dumange) fou un sindicalista i revolucionari anarquista. Ell també va formar part de la CNT. Va néixer el 14 de juliol de 1896 a Madrid en mig d'un matrimoni de classe baixa

A 1910 abandona els estudis per poder treballar com a mecànic a un taller on el amo és socialista i li ensenya els seus ideals.

Després de veure que el treball a les mines augmenta Durruti va decidir anar a treballa allà, en aquest lloc és on es comença a veure a un Durruti revolucionari, els seus primers actes en defensa dels seus ideals és a la vaga que un miners formen després de veure els maltractes dels amos. 

A causa de la vaga que va participar va haver d'amagar-se durant molt de temps fins que en 1919 s'uneix a la Confederació Nacional del Treball i es va mudar a La Felguera on hi havia més obrers metal·lúrgics i anarcosindicalistes. 

Finalment el van acabar enxampant la guàrdia civil i el van enviar a San Sebastián al Consell de Guerra d'on va conseguir fugir i exiliar-se a Paris. 

Al 1929 va tornar a Espanya on va continuar portant actes revolucionaris (va atracar el banc de Gijón, l'assassinat del Cardenal de Saragossa, etc.) i va participar en la formació de Milícies Antifeixistes. 

Va morir a principis de la Guerra Civil lluitant en el bàndol republicà en una formació de milicians que portaven el seu nom.