EL ENCASILLADO

Font d'informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Caciquismo_(Espa%C3%B1a)

LA MANO NEGRA

El professor d'història ens ha posat com a repte d'aquest tema fer una petita investigació.
Ens ha ensenyat aquesta foto, i ens ha preguntat: Què hi ha darrera d'aquest símbol?

                      

            

El que veieu en la imatge és el símbol que identifica l'organització anarquista secreta que va estar present a Andalusia als anys 1882-1883, la Mano Negra. Segons el que es diu, aquesta organització va arribar a cometre assassinats, incendis de collites i edificis, etc. O al menys, se li atribueix un munt de delictes que no sabem si els portaven ells a terme.

L'origen d'aquest grup es centra a la lluita de classes en el camp amb l'objectiu de castigar als burgesos. 

Encara no es sap realment si aquesta entitat va existir de veritat o si va ser un invent del govern de Sagasta per evitar revoltes al camp i donar mala imatge aquest moviment.

La FTRE nega qualsevol relació amb aquest grup anarquista, però finalment és van detenir a quinze camperols que formaven part de la FTRE, i de maig a juny de 1883 es ​​van celebrar tres processos contra presumptes membres d'aquesta organització, amb el resultat de set execucions sense cap prova. Entre els ajusticiats es trobava el presumpte cap, Pedro Corbacho.

LICEU

Hi ha dos grans fets que van possar en qüestó la Restauració, dos fets portats a terme per gent que es va encarregar de fer saber que no estaven d'acord amb el sistema però, ho van demostrar de manera violenta.

Anem a veure un dels fets!

El primer del que parlaré es va portar a terme en el Gran Teatre del Liceu, catedral de la burgesia barcelonina del temps, lloc on la gent adinerada assistia per fer veure el poder que tenien.

Al 1893 es donar lloc dos atemptats:

- L'atemptat contra el General Martínez Campos, amb propòsit d'afectar a l'exèrcit.
- La bomba que es va llençar en mitg d'una reunió, amb propòsit d'afectar a la burgesia.

I, també es va sabotejar la processó del corpus al 1895, amb propòsit d'afectar a l'església.

El 7 de novembre de 1893, Santiago Salvador va provocar l'esclat d'una bomba al Liceu, d'aquest home no es sap gaire cosa, només que era anarquista.

Aquests tres atemptats tenen un tret en comú, els tres es manifestaven en contra de la gent amb poder, de la noblesa.

També es creu que aquests fets, sobretot l'última explosió portada a terme per Santiago Salvador, va ser una venjança per part de Paulí Pallès, anarquista que va ser executat ja que va ser acusat de la mort de Martínez Campos.

De les dues bombes que es va llençar, només una va donar el resultat que es volia, ja que l'altre va caure sobre la faldilla d'una dona ja morta.

Salvador va poder fugir del lloc del crim però, el van detenir a Saragossa al gener del 1894. Quan Salvador va veure que l'estaven a punt de detenir, es va disparar al ventre per tal de fer-se una ferida greu. El van portar a una pressó on ell va fingir convertir-se en catòlic, per tal de que no sigués condenat a mort.
Finalment, el van jutjar per la mort de 20 persones i, el van condemnar a morir.

A aquest atemptat van morir 20 victimes, dels quals 4 eren estrangers i, va deixar molts ferits. L' explosió va arribar fins al cinquè pis.

El teatre va romandre tancada fins el 18 de gener de 1894.

EL CACIQUISME

El text comença amb l'explicació de la vida d'Álvaro de Figueroa i Torres, o millor conegut com, comte de Romanones. Aquest home va ser el cacic més conegut d l'època.

        El caciquisme va ser un sistema polític que consistia en la relació que s'establia entre una persona i els           seus clients, va tenir un paper predominant en el món rural ja que aquesta població era analfabeta i               fàcilment manipulable pels cacis.

Per tal d'explicar com Álvaro de Figueroa y Torres va poder arribar al poder, cal que fem una petita biografia d'ell:

Aquest famós cacic va nèixer a Madrid l'any 1863. Tot i que ell va estudiar dret, sentia una atracció molt forta per la politica.

La seva vida politica va començar quan va ser escollit diputat per Alcalá de Henares. Però, no sempre va tenir tan èxit, ell va perdre les seves primeres eleccions però, va tornar a intentar-ho al 1888, presentant-se com a diputat de Guadalajara.

 Tot i que ell tenia potencial, s'ha de dir que va guanyar gràcies a el recolzament del govern i, per influència familiar, ja que es va casar amb la filla del ministre i la seva familia era una de les més poderoses entres les forces polítiques locals (el seu pare va heretar una gran fortuna i la seva mare era la vescomtessa i filla d'un marqués)

A part, també va utilitzar una tècnica que li va anar molt bé. Figueroa va viatjar per a molt llocs per tal de fer-se amics, va crear vinculos amb tota la gent que podia per tal de que, el dia de les eleccions tingués a la gent guanyada, tant liberals com conservadors.

Una altra exemple de l'ajuda extra que rebia Figueroa va ser a l'any 1891 quan va haver-se d'enfretar al govern de Cánovas del Castillo i va aconseguir guanyar gràcies a l'ajuda de la seva àvia que li va proporcionar diners. Gràcies a això, va acabar com a alcalde de Madrid entre el 1894 i 1895 i, va tornar l'any 1897.

Va començar a perdre poder a partir de l'any 1903 quan el resultat de les eleccions no va ser tan bones, va aconseguir guanyar les provincials a la capital però, no la reta de pobles del districte que controlava.

Va ser ministre d'Agricultura, Comerç, Indústria i Obres Públiques l'any 1905.

Tot i que no tenia la importància que tenia abans, al Partit Liberal seguia tenint el mateix poder, ell era l'encarregat d'escollir el governador i, ningú el podia contradir.

Altre adversari va ser Juan de la Cierva, que l'any 1907 va presentar el seu desacord amb el caciquisme i va voler acabar amb aquest sistema. A Figueroa no li va suposar gran treball derrotar-lo ja que va treballar molt la seva campanya electoral.

Després de Juan de la Cierva va aparèixer Calixto Rodríguez, un diputat republicà que estava en contra de Figueroa. Novament Figueroa va guanyar i va acabar com a diputat del Congreso de Diputados.

Al 1919 va sorgir un adversari que va sorprendre ja que era del seu mateix bàndol, el Govern Maura, va aconseguir mantenir-se.

Al 1923 va ser la primera vegada que Figueroa es va trobar amb veritables amenaces de perdre el poder, ja que rebia un munt de cartes de gent insatisfeta amb el seu treball.

Però, com es de costum, el compte de Romanones va sortir lliurat de tots els inconvenients que se li presentaven pel camí.

CONSTITUCIÓ 1876

Aquesta entrada és una "simulacre" de l'exercici que pot sortir a selectivitat, es tracta en fer un comentari de text de la Constitució de 1876.

Art. 11º. La religión Católica, Apostólica, Romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en territorio español por sus opiniones religiosas, ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.(...) 

Art. 13º. Todo español tiene derecho: De emitir libremente sus ideas y opiniones, ya de palabra, ya por escrito, valiéndose de la imprenta o de otro procedimiento semejante, sin sujeción a la censura previa. De reunirse pacíficamente. De asociarse para los fines de la vida humana. De dirigir peticiones individual o colectivamente al Rey, a las Cortes y a las autoridades. El derecho de petición no podrá ejercerse por ninguna clase de fuerza armada. 

Art. 18º. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey. 

Art. 19º. Las Cortes se componen de dos Cuerpos Colegisladores, iguales en facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados. 

Art. 20º. El Senado se compone: 1º) De senadores por derecho propio, 2º) De senadores vitalicios nombrados por la Corona; 3º) de senadores elegidos por las corporaciones del Estado y mayores contribuyentes en la forma que determina la ley. El número de senadores por derecho propio y vitalicio no podrá exceder de 180. (...) 

Art. 27º. El Congreso de los Diputados se compondrá de los que nombren las Juntas electorales, en la forma que determine la ley. Se nombrará un Diputado a lo menos por cada ciento cincuenta mil almas de población. 

Art. 28º. Los Diputados se elegirán y podrán ser elegidos indefinidamente por el método que determine la ley. (...)

Art. 50º. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey,y su autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden público en el interior y a la seguridad del Estado en la exterior, conforme a la Constitución y a las leyes. 

Art. 51º. El Rey sanciona y promulga las leyes. (...) 

Art. 75º. Unos mismos Códigos regirán en toda la Monarquía, sin perjuicio de las variaciones que por particulares circunstancias determinen las leyes. En ellos no se establecerá más que un solo fuero para todos los españoles en los juicios civiles y criminales (...) "

Madrid, 30 de junio de 1876.

El tipus de text que predomina en aquest cas, és el text argumentatiu ja que és un article (el qual pertany al grup de gèneres discursius del text argumentatiu) i, perqué té com a finalitat persuadir. 

Aquest article va começar a escribir-se l'any 1874 després de que la I República s'acabés i el nombre d'agitacions socials augmentés de manera considerable, fet que va provocar que Alfonso XII (fill de Isabel II) entrés al poder per tal d'imposar la pau, donant així una altra vegada importància als borbons. 

El nou rei va demanar a Cánovas del Castillo que propugnés una nova Constitució que també rebrà el nom de Constitución de la Restuación, la qual va ser creada per un grup de 600 antics senadors i diputats, i aprovades per unes Corts Constituents (basant-se en el sufragi universal). 

La Constitución de la Restauración, rebia aquest nom a causa de que tenia com a propòsit tornar al règim anterior al Sexenni Revolucionari, és a dir, al de la monarquia democràtica d'Amadeu I, república federal, república centralista. Aquesta constitució recollia totes les branques del liberalisme, tancava l'època d'agitacions socials i, assegurava la imposició de l'ordre estable tant polític i públic.


Fonts d'informació:  www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978/Const1876
https://es.wikipedia.org/wiki/Constitución_española_de_1876


CORRECCIÓ:

Es tracta d'una selecció d'articles significatius de la Const

 Es tracta d'una selecció d'articles significatius de la Constitució de 1876. És una font primària, de naturalesa juridicopolítica, pública, destinada a la difusió general, d'autor col·lectiu. És la Constitució de la Restauració, període iniciat en 1874 amb la reposició dels Borbons després de l'arribada d'Alfons XII, fill d'Isabel II. La I República havia acabat amb el cop d'Estat del general Pavía al començament de 1874, establint-se un Govern Provisional presidit per Serrano. Els greus problemes existents -guerres carlista i cubana, cantonalisme i agitació social- van portar al futur Alfons XII a presentar-se com pacificador en el Manifest de Shandhurst, document redactat pel líder del partit alfonsí, Cánovas del Castillo.Tras el pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos (desembre de 1874), Alfons XII va ser proclamat nou rei. A la Restauració es tractava de tornar al règim anterior al Sexenni revolucionari, cansades les classes altes i mitjanes dels canvis polítics (monarquia democràtica d'Amadeu I, república federal, república centralista). Veien necessària una nova Constitució moderada que establís unes "regles de joc" obertes, per recollir en el seu si a totes les branques del liberalisme, i que clausurés el cicle revolucionari iniciat el 1868, amb l'objectiu de mantenir un ordre polític i públic estables, basats en l'equilibri.

A la Constitució apareix reflectit l'ideari canovista. L'article 18 sosté la idea fonamental del sistema: la sobirania compartida entre Rei i Corts. Es basava en la idea moderada de l'existència d'una "constitució històrica" ​​de la Nació, és a dir, les institucions tradicionals, que estaven fora de discussió: Rei i Corts, que tindrien la sobirania compartida, seguint el liberalisme doctrinari. 

Els partits oficials havien d'acceptar aquest principi de legalitat constitucional. Altres característiques de la Constitució són: 

1. El rei manté el poder executiu (Art. 50), augmentat amb la direcció de l'Exèrcit, i exerceix un paper moderador, gaudint d'àmplies facultats.

 2. Sistema bicameral: Cambra Alta o Senat mixt (Art. 20) amb membres de dret propi i nomenats per la Corona i altres elegits per les corporacions i els majors contribuents, que representa els grups socials conservadors, i cambra baixa o Congrés ( Art.27) els membres han de ser elegits pels ciutadans. No obstant això la Constitució no determina el tipus de sufragi, remetent-se a una Llei Electoral (Art. 28) que establirà, primer, la volta al sufragi restringit i censatari (el cos electoral es redueix a no més d'un 5 per cent de la població ) i posteriorment, a partir de 1890, s'instaura definitivament el sufragi universal masculí. Les dues Cambres seran colegisladoras i tindran iguals facultats (Art. 19) 

 3. Es reconeixen àmplies llibertats: d'expressió, associació, etc (Art.13)

 4. L'Estat es declara confessionalment catòlic però tolerant amb altres cultes (Art.11) - Hi predomina una concepció centralista i unitària de l'Estat, en establir uns mateixos codis, eliminant els furs (Art.75)