EL RESTABLIMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Francisco Franco va donar l'ordre que després de la seva mort el règim franquista havia de continuar com una monarquia i no com una democràcia, de fet, va nomenar successor al rei Juan Carles de Borbó. 

El rei i Francisco Franco

Tot i que les lleis fonamentals preveien això, no va ser així, a partir del 1975 va continuar una època de transició política on es va promulgar la Constitució del 1978 i s'establí un sistema de monarquia constitucional. 

A Catalunya, la reivindicació d'autogovern va portar al restabliment de la Generalitat, a l'elaboració d'un estatut d'autonomia i la celebració de les primeres eleccions autonòmiques. 

El restabliment de la Generalitat es va iniciar després que a les eleccions del 1977 a l'Assemblea de Parlamentaris Catalans (on es demanava el restabliment de la Generalitat, el retorn del seu president Josep Tarradelles, la derogació de la llei que abolia l'estatut del 1932 i la constitució d'un govern provisional de Catalunya), el 75% dels vots dels catalans va ser a favor d'aquest, 

Així doncs, el president Suárez va decidir posar-se amb contacte amb Tarradelles per per negociar el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president després de 30 anys d'exili. El desembre de 1977 es va formar el primer govern provisionals i va reunir les forces polítiques amb representació parlamentaria excepte Alianza Popular.

Un cop la Generalitat es va formar, va portar a terme decrets de notable significat polític com: la introducció de l'ensenyament obligatori de la llengua catalana al sistema educatiu.  

Llavors, des d'aquell moment i fins ara la Generalitat de Catalunya és un sistema institucional on s'organitza políticament la comunitat autònoma de Catalunya a Espanya. Esta format pel Parlament, el Consell Executiu o Govern la Presidència de la Generalitat, i per les altres institucions que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i les lleis estableixen.

Palau de la Generalitat de Catalunya

Fonts d'informació:

https://es.wikipedia.org/wiki/Generalidad_de_Catalu%C3%B1a#Periodo_democr.C3.A1tico

http://www.president.cat/pres_gov/president/ca/presidencia/origens-generalitat.html

Llibre de text

LA RELACIÓ DEL FRANQUISME AMB L'OPUS DEI

Segell de l'Opus Dei

L'Opus Dei es una organització de caràcter religiós composta per un prelat, clero propi i seglers, tant dones com homes. Va ser fundada l'any 1928 per Josemaría Escrivà Balaguer i aprovada com a institut secular per la Santa Seu (és l'expressió amb que es fa referència a la posició del Papa com a Cap Suprem de l'Església Catòlic) el 1950. La seva missió és propagar un model determinat de vida cristiana.

El franquisme destaca per ser totalitarista, cabdillista, unitarista i centralista i, a més repressiva per l'oposició. El tres grans pilars d'aquesta dictadura foren: l'exèrcit, que va participar activament en el poder ja que una bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera; el partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que s'encarregava de proveir el règim de bases ideològiques; i l'Esglèsia Catòlica, que va tenir un paper molt destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista que es defenia com un Estat confessional catòlic.

Així doncs, la relació que hi ha entre el franquisme i l'Opus Dei és evident, la doctrina política de l'Espanya franquista és NacionalCatolicisme, que es caracteritzava per una relació molt estreta entre l'Església Catòlica i l'Estat, i que millor organització religiosa que l'Opus Dei que rebia reconeixement i recolzament dels papas, de diverses autoritats catòliques i d'altres personalitats.

Nacionalcatolicisme

A més, l'any 1957 Franco va procedir una remodelació de l'executiu, apartant-ne els falangistes i promovent els sectors catòlics. Hi van entrar com a ministres tecnòcrates que eren homes procedents de l'Opus Dei i que van ocupar llocs decisius en la direcció econòmica del país.


Fonts d'informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Seu
https://es.wikipedia.org/wiki/Opus_Dei
Llibre de text

LA BATALLA DE L'EBRE

La Batalla de l'Ebre va ser la batalla més important, on més combatents van lluitar, la més llarga i la més sanguinària de tota la Guerra Civil. Es va portar a terme entre el juliol de 1938 i el febrer de 1939 i el motiu va ser l'intent de crear una distracció i així evitar que els insurrectes ocupessin València i Madrid.

Els republicans després de la lluita a Madrid, de l'ocupació nord i de l'arribada a la Mediterrània, ja sabien que la situació bèl·lica els hi era plenament desfavorable així doncs, l'única esperança era reconquerir territori, tornar a unir la zona republicana i mostrar a la opinió internacional que la República encara era viva i amb forces.

Així doncs, el 25 de juliol de 1938 l'exèrcit republicà va rebre nou armament, va reorganitzar les seves unitats des de Catalunya i, va desfermar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre.

Els republicans donant iniciativa a la batalla van travessar el riu Ebre entre Benifallet i Mequinensa i van conquerir poblacions com Ascó, Móra d'Ebre, Flix, etc,. Es van fer forts a la zona de Gandesa, on van aconseguir resistir durant tres mesos.

Tot i que semblava que amb aquesta batalla el bàndol republicà podria tornar a recuperar part del poder o territoris, totes les oportunitats es van fondre un cop Franco hi va enviar reforços, incloses l'aviació alemanya i la italiana, Legión Condor, i també el terç Nostra Senyora de Montserrat, compost bàsicament de voluntaris catalans.

Legión Cóndor

A la primeria de novembre, els republicans van haver de replegar-se a l'altre riba del riu, alhora que l'exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre.

El 16 de novembre del 1939 es va acabar la batalla amb la clara derrota dels republicans. El 23 de desembre, Franco va decidir ocupar Catalunya: Tarrragona va ser ocupada el 15 de gener i Barcelona el 26.

El fet que els republicans perdessin va significar l'esfondrament de la rereguarda i va ser el preludi d'una desfeta imminent. Amb la caiguda de Girona es va produir l'èxode cap a França de miler de fugitius, entre els quals hi havia el Govern de la Generalitat, amb el seu president Lluís Companys.

Exiliats a França

Fonts d'informació:

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_del_Ebrohttps://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espa%C3%B1ola
https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espa%C3%B1ola
https://es.wikipedia.org/wiki/Segunda_Rep%C3%BAblica_Espa%C3%B1ola
Llibre de text

L'OBRA EDUCATIVA I CULTURAL DE LA SEGONA REPÚBLICA

Durant la Segona República es van portar a terme programes de reformes dins la religió, l'exèrcit, l'agricultura, l'Estat, l'educació i la situació laboral.

L'obra educativa i cultural tenia com a objectiu:

- Promoure una educació liberal i laica; fer que l'Estat garantís el dret a l'educació a tota la població ja que bans d'aquest fet la població era majoritàriament analfabeta

- Millorar el nivell cultural.

- Unificar l'escola, és a dir, no separar-la per sexes.

- Anunciar l'ensenyament específic per a alumnes amb necessitats educatives especials

-Donar més llibertat al professor i es comença a considerar com "ànima de l'escola"

-Establir els Consells Escolars

En aquestes reformes van participar intel·lectuals i artistes que van portar l'educació fins als sectors més humils (un gran exemple seria La Barraca, un grup teatral que va organitzar Federico Garcia Lorca i que també va participar en la difusió cultural).

Altres fets que van contribuir a l'obra educativa i cultural de la Segona República són:

- Les Missions pedagògiques, portades a terme per Francisco Giner de los Rios (pedagog, filòsof i ensayistas), va ser de gran importància en aquesta obra educativa i cultura ja que eren grups d'ambulants estudiants, professors i intel·lectuals que portaven a les zones rurals biblioteques, cors, conferències, teatre i cinema.

Francisco Giner

Les Missions pedagògiques va ser un projecte portat a terme a través del Ministre d'Instrucció Pública i des de les plataformes del Museu Pedagògiques Nacional i la ILE (Institución Libre de Enseñanza). Aquest projecte va arribar a 7.000 pobles i aldees aproximadament ja que va comptar amb 600 "missioners". Missions pedagògiques va finalitzar un cop va arribar la guerra i el règim franquista va declarar il·legal qualsevol projecte relacionat amb la Institución Libre de Enseñanza. Molts dels col·laboradors d'aquest projecte van haver d'exiliar o van ser assassinats.

Classe impartida a l'aire lliure

- La Institució Lliure d'Ensenyament: va ser creada poc després que Giner sigués apartat de la Universitat de Madrid per defensar una educació laica.

ILE va ser un projecte inspirat en la filosofia krausista (corrent que consistia en la pràctica d'una educació laica, gradual i amb contacte amb la natura i eines de coneixement). Al principi només es centrava en l'ensenyament universitari i es va estendre a l'educació primària i secundària.

- Els esdeveniments educatiu europeus que es va prendre com a referència en la reforma educativa i cultural a Espanya fou: la Escuela Nueva, un moviment pedagògic creat pels pensadors més importants de l'època; també a França la escolarització, l'establiment de l'ensenyament gratuït i laic i la democratització dels centres i; la conferència d'Ortega i Gasset en la Sociedad El Sitio a Bilbao on van dir que la pedagogia era capaç de transformar les societats.

D'aquests projectes van sorgir molts intel·lectuals reconeguts avui en dia, un d'ells és Antonio Machado.

Fonts d'informació:

https://www.upct.es/seeu/_as/divulgacion_cyt_09/Libro_Historia_Ciencia/web/mapa-centros/Educacion%20y%20II%20Republica.htm
http://losojosdehipatia.com.es/educacion/la-educacion-en-la-segunda-republica/
http://smashyourenemy.blogspot.com.es/2013/11/el-sistema-educativo-en-la-segunda.html

NACIONALISMES I REGIONALISMES DE L'ESTAT ESPANYOL

NACIONALISMES A L'ESTAT ESPANYOL

A l'Estat Espanyol es poden trobar diversos moviments nacionalistes que es basen en defensar la nacionalitat espanyola com a conjunt o bé, en defensar que Espanya està constituïdes per diverses nacions que han de ser independents.

El nacionalisme espanyol defensa l'estat Espanyol com a unitari i integrat pel territori que el forma actualment. Així doncs, també es defensa la llengua espanyola, la bandera, l'escut i l'himne espanyol.

Aquest moviment sorgí amb el liberalisme i la guerra contra Napoleó.

Actualment i a causa de la dictadura franquista. que va utilitzar el nacionalisme com a propaganda del règim autoritari, el nacionalisme espanyol es relaciona amb la ultradetra.

Símbol franquista que incorpora símbols d'Espanya

Hi ha un moviment ideològic que podríem que es més radical encara i que s'identifica amb l'imperialisme espanyol, que és el Panhispanisme que consisteix en la unitat social, econòmic i polític dels pobles o cultura hispana.

Entre els moviments nacionalistes més destacats a Espanya que defensen l'autodeterminació trobem:

- El nacionalisme català: Sorgeix al s. XIX juntament amb tots els moviments nacionalistes europeus que van sorgir. Aquest moviment busca la recuperació de la cultura, del passat i, s'inicia amb el moviment de la Renaixença. Aquest moviment ens portarà a la creació dels moviments polítics catalans que buscaran l'autogovern i l'enaltiment de Catalunya o millor conegut com en la recerca de l'Independentisme Català.

Les justificacions que es dona per la creació del nacionalisme català són: la historia pròpia i diferent de la resta d'Espanya, Catalunya va ser una entitat política diferent fins el segle XV fins que Felipe V va treure tots els privilegis; la llengua diferent, el català es igual d'antiga que el castellà; l'economia diferent de la resta d'Espanya, Catalunya fou el centre de la industrialització als anys 40 ja que només ella contava amb fàbriques i màquines i, aquest fet va ajudar a fer créixer l'economia.

Hi ha un moviment ideològic que podríem que es més radical encara que és el Pancatalanisme que consisteix estendre la nació catalana unint les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, la franja oriental d'Aragó, Andorra, la Catalunya Nord i el municipi sard de l'Alguer per constituir així, els Països Catalans, units. Aquest terme el solen utilitzar els opositors del nacionalisme català.

A l'esquerra la senyera, símbol català. A la dreta l'estelada, símbol independentista.

- El nacionalisme basc: El nacionalisme basc també defensava la seva llengua (euskera) i cultura però, a diferència del català, els bascos també defensaven els seus furs històrics que van perdre durant la Restauració de 1876.

La immigració de altres territoris, la industrialització van desenvolupar el sentiment nacional al veure que s'anava perdent les costums i tradicions.

Al 1895 es va crear el Partido Nacionalista Vasco que tenia els següents fonaments teòrics: defensa de la recuperació de la independència basca, radicalisme antiespanyol, exaltació de la ètnia basca, integració religiós catòlic, exaltació de l'idioma i recuperació de les tradicions, apologia del món rural basc.

Hi ha un sector radical que va optar per la lluita armada per tal de defensar el nacionalisme basc, el front militar el constituïa ETA i el front polític les diverses organitzacions de l'anomenada Esquerra Abertzale.

Tan sols durant la Segona República Espanyola tant els espanyol i basco van aconseguir el seu estatus d'autonomia. 

Ikurriña, bandera basca.

-El nacionalisme gallec: el nacionalisme gallec es va implantar amb més dificultat que els altres per la situació socioeconomica endarrerida. De fet, fins després de la dictadura de Primo de Rivera el regionalisme gallec no es va poder estructurar. Entre les figures més destacades nacionalistes estan Rosalia de Castro i Manuel Murgía.

Com tot moviment nacionalista, es defensa la llengua, la cultura i la cultura en sí.

Hi ha dos tipus de nacionalistes: la esquerra independentista i una majoria que opta per una àmplia autonomia o per la transformació d'Espanya en un estat federal o confederal.

A diferència del nacionalisme català i basc, a Galícia hi predomina el nacionalisme d'esquerre.

Bandera Galícia

- El nacionalisme valencià: al igual que el moviment gallec, aquest també va ser tardà, fins i tot els plantejament polítics no es van iniciar fins a principis del segle XX.

En l'actualitat es poden distingir dos corrents: la tercera via, que defensa la creació d'una constitució del País Valencià que permeti organitzar-la com una República; el segon corrent que és d'esquerra i busca l'independentisme.

Real Senyera

- El nacionalisme andalús: aquest moviment apareix a principis del segle XX al Congrés Andalucista de Ronda.

Aquest és un moviment polític i social que defensa el reconeixement d'Andalusia com una nació.

A més d'aquest moviments nacionalistes, també podem trobar alguns de menys escoltats com: nacionalisme canari, aragonès, asturià, etc.

Bandera Nacionalista Andalusa

REGIONALISMES DE L'ESTAT ESPANYOL

El regionalisme defensa la identitat regional sense renunciar a la nacionalitat Espanyola. És a dir, els regionalistes són els que es volen veure representats però segueixen amb el sentiment nacional espanyol.

Aquesta corrent es va veure sobretot a:

- Cantàbria: el regionalisme càntabre defensa els valors tradicionals de la regió.

Aquest moviment va portar a Cantàbria ser anomenada comunitat autònoma.

- Navarra: com els altres moviments regionalistes, aquest defensa la identitat de Navarra a la unitat Espanyola.

Aquest també es va formar a partir que van treure els furs però. a diferència dels bascos, Navarra s'oposa a la unió amb els territoris bascos.

- La Rioja: és un corrent polític que defensa la identitat històrica i cultural perquè estigués sola dins de l'estat espanyol des de el segle XIX, malgrat això, no es va aconseguir fins a finals del segle XX.

En menor mesura hi ha també regionalismes que proposen dotar d'autonomia a la Regió de Lleó, a la província de Màlaga o a Andalusia Oriental. 


Fonts d'informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Regionalisme_i_nacionalisme_a_Espanya#Regionalisme_andal.C3.BAs
http://www.historiasiglo20.org/HE/11a-3.htm
http://www.ieslme.org/departamentos/dptogyh/historia_espana/epoca_de_la_restauracion_cg/file_10.htm
http://joseguzmanhistoria.blogspot.com.es/2014/01/regionalismo-y-nacionalismo-siglo-xix.html

LES PRIMERES ORGANITZACIONS OBRERES A ESPANYA I CATALUNYA

Espanya compta amb diverses organitzacions obreres o sindicats d'obrers creats per defendre els interessos dels treballadors. 

Actualment, les dues grans organitzacions amb major representació electoral al país són: Comisiones Obreras (CC.OO), creada a partir de les vagues mineres asturianes de 1962 i 1963 i, la Unión General de Trabajadores (UGT), creada al 1888 a Barcelona per un grup de 32 delegats durant un congrés obrer. Tot i així, la UGT no va experimentar un creixement major fins la II República on va prendre major importància al defendre les grans ciutats del Alzamiento Militar de 1939. 

El moviment obrer consisteix en un conjunt d'agrupacions, moviment i pràctiques de la classe obrera, creada amb l'objectiu d'alliberar-se de l'explotació capitalista, assolir millores laborals i, transformar la societat mitjançant una revolució social. A Espanya, el moviment obrer sorgeix en el context europeu i el de la revolució industrial, i es situa a Catalunya entre el 1830 i 1840.

INICIS DELS MOVIMENTS OBRERS

El primer conflicte registrat a Espanya té lloc als inicis de la Industrialització, amb el motí de Alcoy del 2 de març de 1821, on es van cremar 17 màquines de filar i a més, es van desmuntar les altres màquines. Es considera aquest fet com la primera mostra de ludisme a Espanya. és a dir, mostra en contra de les noves màquines que suprimien llocs de treball. 

Tot i això l'origen del moviment obrer va tenir lloc, com ja he dit abans, a Catalunya pel fet que era l'únic lloc a tota Espanya on existia una industria moderna, el sector tèxtil cotoner. La raó per la qual es creà aquesta primera associació "Asociación de Tejedores de Barcelona" foren els conflictes interns entre els obrers i els patrons de les fàbriques. Entre les denúncies d'abús d'autoritat que els treballadors van fer estaven els allargaments de les longituds de les peces que havien de teixir i, també les jornades laborals.

Treballadors del sector tèxtil

Treballadores del sector tèxtil

Un cop al 1840 es va acabar per consolidar del tot la Asociación de Tejedores de Barcelona, va anar prenent importància a tota Espanya i, al mateix temps la tensió social va anar augmentant (es cremaven fàbriques i màquines, i els patrons no tenien cap altre opció que tancar les fàbriques). El govern del General Espartero (el qual va guanyar la primera guerra carlista), va imposar uns límits a les societats obreres tenint com a càstig la presó. Malgrat tot, els actes dels obrers van continuar i Espartero va finalitzar tota la tensió prohibint la Sociedad. 

La Sociedad va tornar a ser autoritzada el 29 de març de 1842 gràcies a la ajuda de l'ajuntament i la carta escrita al Diario de Barcelona: 

Nuestra asociación no necesita la aprobación ni reprobación de nadie; con los derechos que nos conceden la naturaleza y la ley tenemos bastante y los que digan lo contrario son nuestros perturbadores; por consiguiente, nuestra asociación es un lazo voluntario y recíproco que no está sujeto a disolución…

Al 1842 aquesta organització va ser acusada de participar al bombardeig de la ciutat i el 16 de gener de 1843 es va dissoldre i prohibir aquesta i qualsevol associació que estigués connectada a la indústria. Després de la revolta de Jamància a Barcelona es va retornar a les reunions obreres clandestines. 

Al 1855 es va començar la primera Vaga General a Espanya, la qual durà del 2 de juliol al 11 de juliol, i que demanava la llibertat d'associació i la reducció de la jornada laboral i l'augment dels sous. A Catalunya aquesta vaga fa ser fortament sancionada (empresonaments, deportacions, càstigs corporals i amenaces de mort). 

El 31 de desembre de 1865 es celebrà el Congrés Obrer de Barcelona que es pronuncià a favor de la llibertat d'associació, del principi de cooperació i per la federació de societat Obreres, respetant la seva autonomia i excloent l'Estat. 

Entre el 1864 i el 1870 es forma la Primera Internacional a Londres la qual suposa per a Espanya una bona opció on recolzar-se però va ser una relació breu ja que no es mantenia molt el contacte.

Al desembre de 1868 es va celebrar el congrés d'obrers de Catalunya on s'acordà donar suport a l'establiment de la República Federal i la participació de la classe obrera en les eleccions. La publicació del setmanari La Federació va donar suport al cooperativisme com a via per assolir l'emancipació social. 

LEGALITZACIÓ I CONSOLIDACIÓ DE LES ORGANITZACIONS OBRERES

La Revolució de setembre de 1868 va obrir un període de llibertat de les societats obreres. A l'octubre el Govern Provisional de 1868-1871 va decretar la llibertat d'associació i es va fundar la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona on es va integrar les organitzacions que havien subsistit en la clandestinitat i altres noves que es van crear llavors. 

Encara que l'AIT ja era coneguda, el contacte directe de Espanya amb l'AIT es va produir a través de l'italià Fanelli, enviat per Bakunin, que va arribar a Barcelona a finals d'octubre de 1868 on es va entrevistar amb els dirigents de la Direcció central. A partir d'aquí es formaria la Internacional a Madrid, el 24 de gener de 1869. La secció barcelonina de l'AIT es va formar al maig de 1869, set mesos abans que el de Madrid. En tots dos casos amb la mateixa confusió entre la Internacional i l'Aliança, com si fossin la mateixa cosa. 

Entre setembre i octubre de 1869, l'incompliment de les promeses del Govern Provisional de 1868- 1871 de suprimir els consums i les quintes, va fer créixer el sentiment antipolític el que va propiciar que els Internacionalistes es possessionin contra el Partit Republicà i contra la participació obrera en les eleccions.

Al gener de 1870 el grup de Madrid, que ja comptava amb 23 seccions d'ofici, va treure al carrer el diari La Solidaritat, el qual en el seu número del 12 de febrer va proposar la celebració d'un congrés obrer a Madrid el primer diumenge del mes de maig. Es va proposar que es consultés als centres federals. organitzant-se una votació en què van participar afiliats de 26 afiliats de tot Espanya, Barcelona va quedar designada per celebrar el primer congrés obrer d'àmbit estatal de la història del moviment obrer a Espanya i la data fixada va ser el 19 de juny.

Fonts d'informació:

http://www.claseshistoria.com/movimientossociales/org-organizaciones.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3n_General_de_Trabajadores

https://es.wikipedia.org/wiki/Sindicatos_de_Espa%C3%B1a

https://es.wikipedia.org/wiki/Movimiento_obrero_espa%C3%B1ol#Or.C3.ADgenes_.281830-1868.29

https://es.wikipedia.org/wiki/Or%C3%ADgenes_del_movimiento_obrero_en_Espa%C3%B1a#Bienio_progresista_.281854-1856.29

https://ca.wikipedia.org/wiki/Moviment_obrer

http://www.nodulo.org/ec/2006/n052p06.htm

http://www.historiasiglo20.org/HE/10d-2.htm

PROPAGANDES ELECTORALS

Altre fet important que va passar durant la transició foren les eleccions del 20 de març de 1980 que van tenir lloc a Catalunya. Entre els possibles candidats estaven els següents partits:

- Esquerra Republicana de Catalunya: Partit que tenia com a propòsit fer de Catalunya, un país lliure, autònom; acabar amb l'atur i desigualtats. A més, el portaveu Heribert Barrera atribueix al seu partit l'adjectiu de fidel amb el poble ja que era l'únic partit que encara seguia fidel al seu programa electoral.

 - Partit Socialista Andalus: Representa sobretot els andalusos que viuen a Catalunya i, segons el propòsit del partit, mereixen viure en millors condicions que la de aquell moment. Aquest partit, que té com a portaveu a Francisco Hidalgo, opina que la llengua a tota Espanya hauria de ser el castellà ja que es parla per una gran majoria.

- Fuerza Nuevga: Partit que aposta per la religió i el patriotisme. Encapçalat per Pedro Vilaplana.

- Convergència i Unió:  Aquest partit té com a propòsit general millor de Catalunya tant l'econòmica com la cultura i, definir Catalunya com un poble. Aquest partit està presidit per Jordi Pujol.

- PSUC: Partit antifeixista que recolza el fet que el català sigui la llengua oficial. Partit encapçalat per Josep Benet.

- Centralistes de Catalunya: Partit de centre que pretén acabar amb els problemes econòmics i socials del país. Presidit per Antón Cañellas.

- PCOC: Partit comunista que proposa acabar amb l'abús del capitalisme als treballadors i el poble. vol la igualtat entre les nacions, ensenyament laic, educació gratuïtat per a tots. Aquest partit no vol entrar a la OTAN.

- Unitat Comunista: Partit que lluita per a la Pau i que té com a representat a Félix Valero.

- Falange Espanyola de la JONS: Partit que lluita en contra del marxisme i que recolza la propietat privada i el nacionalsindicalisme.

PRESIDENTS DE LA DEMOCRÀCIA

Un dels fets més importants a la història d'Espanya es troba a la Transició, el pas d'un govern autoritari a un democràtic, i es que després de 37 anys de repressió el poble torna a prendre importància a la política del país i, tornen a sorgir candidats a la presidència i així, unes eleccions.

El primer President del Govern de la Espanya democràtica, fou Adolfo Suárez.

 Adolfo Suárez, polític i advocat que va ser escollit President del Govern d'Espanya al 1976.

El seu cas es especial ja que, aquest en primer moment no va ser escollit a través de unes eleccions ni per tenir un càrrec important ni per ser molt conegut, a Suárez el va nomenar president el rei Juan Carlos I.

Tot i no ser conegut, es va guanyar a gran part del poble al eliminar les Corts Franquistes i legalitzar els partit polítics i així, aconseguí tornar a ser escollit president el 1977 però aquesta vegada a través d'unes eleccions generals, formant ell part del partit Unió de Centre Democràtic.

Al 1981 va dimitir del seu càrrec de president.

Morí el 2014 a causa d'una malaltia pulmonar obstructiva crònica.

El successor  d'Adolfo Suárez fou Leopoldo Calvo-Sotelo, aquest polític espanyol tan sols va ésser al poder quasi 2 anys (del febrer del 1981 al desembre del 1982).

Durant el govern de Suárez ell va ocupar el lloc de ministre d'Obres Públiques i, dimití el 1977 per presentar-se a les eleccions democràtiques.

Va ser durant la seva investidura quan el tinent Tejero va intentar el cop d'Estat.

Les accions que es van portar a terme durant el seu govern fou: acord amb les centrals sindicals i els empresaris, es va aprovar la llei del divorci, l'annexió d'Espanya a la OTAN i el tancament del mapa autonòmic. A més, es modificà la bandera oficial d'Espanya. s'eliminà l'àliga de San Juan.

El seu govern va sofrir escàndols com el del aceite de colza.

Morí el 3 de maig de 2008 a causa d'un par cardiorespiratori.

En les eleccions del 1982. Felipe González, candidat del PSOE, fou escollit president amb la majoria absoluta.

El seu govern fou el més llarg d'un cap de Govern de la democràcia a Espanya, durà 13 anys, fins el 1996 després de ser derrotat per José Maria Aznar, candidat del PP.

José Maria Aznar fou president d'Espanya entre el 1996 fins el 2004 i, una figura política que durant el seu govern va estar ficat a moltes controvèrsies.

En general, el govern d'Aznar estava caracteritzat per la liberalització i desregularització de l'economia. retall de les despeses de l'Estat i la privatització d'empreses estatals de sectors estratègics.

Durant la segona legislatura, Aznar es començà a apropar a EEUU per l'amistat que aquest mantenia amb el president Bush ja que Aznar decidí donar-li suport en l'anomenada Guerra contra el terrorisme que es basava en actuar en contra del govern d'Afganistan i Iraq, el 2004 aquests dos països van decidir ficar explosius a l'estació d'Atocha a Madrid com a venjança. El govern d'Aznar va declarar que els responsables havien estat ETA en comptes d'Al Qaeda. Llavors, ell mateix va crear un odi de tot el poble espanyol en contra d'ell que, el van veure com a mentider i responsable de l'atemptat. I així va ser com Zapatero, del PSOE, va guanyar tres dies després en les eleccions amb clara diferència de vots.

Fonts d'informació: 
https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Aznar
https://es.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonz%C3%A1lez
https://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo
https://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez

23F

Al 1975 mor Francisco Franco i, amb aquest la dictadura vigent durant 37 anys. Així doncs, s'inicia l'època de transició i de recuperació de la democràcia al país. Malgrat tot, encara hi havia una petita part de la població contraria a la democràcia, sobretot militars a favor de la dictadura de Franco que es manifestà el 23 de febrer de 1981 durant la votació per a la investidura del candidat a la presidència del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo al Congrés del Diputats.

Aquesta oposició va consistir, com ja he dit abans, en la interrupció de les votacions per a la investidura del nou president del Govern per part d'un grup de militars encapçalat pel tenent de la Guàrdia Civil: Antonio Tejero Molina, abans implicat en la Operación Galaxia i posteriorment
condemnat a 7 mesos de presó ja que va fracassar. A més, al mateix temps que Tejero ocupava el Congrés, Jaime Milans del Bosch (capitan general de la III regió militar, de família aristòcrata i castrense, Juancarlista i, segons declaracions seves, mai es va penedir d'haver participat al 23F)
ocupava la ciutat de València.

Tejero

Jaime Milans del Bolch

Però, no només van participar del Bosch i Tejero, aquesta és la llista dels responsables d'aquest intent d'un cop d'Estat:

– Juan Garcia Carres: ultraderechista, advocat sindical franquista, vinculat amb la matança dels advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid en 1977. Responsable també de l'existència de gravacions que no van ser publicades fins temps després on es pot trobar totes les trucades que van mantenir gent implicada de fora amb Tejero. Va ser qui posà en contacte a Tejero amb del Bosch.
– Pedro Mas Oliver: tenent coronel, ajudant de Jaime Milans del Bosch, va ser a casa seva on es va planejar el 23F.
– Emilio Romero: periodista, falangista, amic dels colpistes.
– Diego Ibañez Ingles: mà dreta de Bosch, coronel, segon cap del estat major de la regió de València. Va ser qui va ordenar el toque de queda a València.

Mirant-ho des de fora, aquesta ocupació militar semblava un futur cop d'Estat amb èxit, però van haver-hi certes accions mal organitzades que van portar-ho al fracàs total:

– Per començar, un cop Tejero va ocupar el Congrés, els seus aliats no es van poder comunicar amb ell fins que una treballadora del gabinet telefònic els va ajudar.
– El Rei d'Espanya va fer el possible per comunicar al país que ell en cap moment va donar suport a aquest cop d'Estat encara que Tejero al entrar digués que ho feia pel rei d'Espanya. A més, va manar a prendre qualsevol mesura per tal de parar el peus a aquests militars.
– Els reforços (altres grups de militars) que es suposa que havien d'arribar, mai ho van fer.
– L'Autoritat responsable del Cop d'Estat mai va aparèixer i no es va saber qui fou.
– La Divisió Acorazada Brunette que es suposava que ocuparia tot Madrid, van donar a marxa enrere.

Així doncs, el suposat Cop d'Estat va començar a fracassar però, tots els altres responsables van mantenir a Tejero enganyat per tal que no es vingués a baix i seguís tenint els diputats atrapats al
Congrés. Entre les mentires que li van dir es trobava la suposada ajuda de la II, III, IV, i V regions militars que, segons ells, ja s'havien sumat al Cop d'Estat.

De fet, l'únic triomf que van tenir va ser el fet d'ocupar el canal TVE que tampoc els hi va servir de molt ja que totes les altres coses anaven malament.

Per últim, el 23F va fracassar del tot quan en aparèixer Alfonso Armada (monàrquic , general, segon cap de l'estat major, ex secretari de la casa del rei i un dels responsables de la Operación Armada) li
va oferir a Tejero un tipus de govern i, aquest ho va refusar qualificant-lo de vergonyós.

Així van començar a caure tots, per començar. Carrés va ser detingut al seu domicili. Tejero començà a desanimar-se i accepta el Pacte Capo (Pacte anomenat així perquè es firmà a la part davantera d'un cotxe) que es basà en que Tejero assumeix completament la responsabilitat i s'entregarà al Cuartel del Pardo però amb la condició de que no hi hagués cap càmera.

Tejero va passar 16 anys a la presó i després de 25 anys del cop d'Estat va ressorgí publicant una carta on es mostra la seva postura política: encara de dretes, contrària a l'estatut d'autonomia de Catalunya i al govern socialista.

Fonts d'informació:  https://www.youtube.com/watch?time_continue=7&v=kM7QSzgvK_k

PLA D'ESTABILITZACIÓ

Un cop instaurat el poder de Franco, aquest mateix va instaurar una economia lligada a la política d'autarquia del franquisme, política que va enfonsar totalment al país ja que va incrementar el cost de la vida a causa que el govern va augmentar els salaris, el deute públic va augmentar i el comerç va defallir.

Així doncs, davant de la ruïna que s'estava convertint Espanya, es va crear al 1959 el Pla d'Estabilització que es basava en un conjunt de mesures econòmiques per tal de, com diu el seu nom, estabilitzar l'economia espanyola. El Pla Nacional d'Estabilització Econòmica, anomenat també així, va ser elaborat per Juan Sardá i Enrique Fuentes Quintana, economistes que juntament amb el Decreto Ley i les Corts van aconseguir vèncer el règim franquista i començar a fer canvi a l'economia. Una de les primeres mesures que es van portar a terme van ser:

• Mesures en les espeses públiques i l'elevació dels ingressos de l'Estat.
• Introduir Espanya en el Fondo Monetario Internacional, la OECE i el Banco Internacional de Reconstrucción y Fomento. 
• Unificació dels múltiples tipus de canvi existents i fixació del canvi en 42 pesetes/$.
• Eliminació de la pignoració automàtica del deute públic, mesura que va ser necessària per poder desenvolupar una política monetaria activa. 

Malgrat les diverses mesures ja portades a terme, van ser insuficients per poder obtenir grans canvis ja que calia una coordinació més gran i aprofundir encara més: 

• S'anuncia la convertibilitat de la pesseta i l'elevació del tipus de canvi amb el dòlar, amb l'objectiu de donar estabilitat a la pesseta. 
• Elevació del tipus d'interès, limitació de la concessió de crèdits bancaris i congelació de salaris, tot això amb l'objectiu de tractar de reduir la inflació existent. A més, es va tancar la porta a la pignoració automàtica del deute públic al Banc d'Espanya. 
• Foment de la inversió estrangera amb una nova legislació sobre inversions exteriors que permetia la participació de capitals estrangers en empreses espanyoles. 
• Amb l'objectiu de limitar el dèficit públic es proposa una reforma fiscal que incrementi la recaptació i una limitació de la despesa pública. 

Els resultats d'aquest pla foren:

• El 1959 es va produir un superàvit de la balança de pagament de 81 milions de dòlars.
• Les reserves de divises del Banc d'Espanya es van incrementar
• La inflació es va reduir.
• Increment de la inversió exterior a Espanya i del turisme.
• Milloren les condicions de competència en el país i la incorporació de tecnologies. 

Aquest pla va servir per incrementar notablement el creixement de l'economia espanyola i, el fet de separar l'economia del règim franquista, va suposar poc a poc la decadència d'aquest. 

Fonts d'informació:

https://es.wikipedia.org/wiki/Plan_de_Estabilizaci%C3%B3n_de_1959

- Llibre de text

-

LA VOZ DORMIDA

La Voz Dormida és una pel·lícula dirigida per Benito Zamora i basada en la novel·la de Dulce Chacón. Ambdues obres tenen el mateix tema: la repressió a l'època franquista, amb un subtema que seria el drama que envolta a Pepita, germana d'Hortensia, la qual ha sigut empresonada per ser empresonada i, tindrà un fill a la presó mentre Pepita s'enamora d'un comunista perseguit.

Així doncs el professor ens ha recomanat aquesta pel·lícula per tal de poder veure amb més exactitud la repressió, de qui estava en contra del bàndol guanyador a la Guerra Civil, durant l'època franquista. 

Quan parlem de repressions ens referim a abusos per part de les autoritats, com per exemple: 

• Les tortures que els comissaris podien portar a terme alhora dels interrogatoris. Ells estaven totalment autoritzats a interrogar a qualsevol persona que fos possible enemic del règim franquista. 

Moment en el que Pepita rep descàrregues elèctriques als mugrons per ser acusada de conèixer al famós "Camisa Negra", jove comunista que es situa al fons de l'escena, i el qual aquesta estima. Pepita nega conèixer a aquest noi i rep un càstig al ser posada en dubte.

• Altres personatges dotats de poder a l'època de la postguerra, van ser els religiosos els quals es dedicaven a humiliar totalment a les persones per tal d'assegurar-se que ningúes rebelés encontra del govern. 

Grup de presoneres obligades a fer el salut franquista

Després d'aquesta escena, el grup de dones van ser obligades a fer un peto a una estàtua del nen Jesús, com a símbol d'humiliació. 

Fonts d'informació:
https://www.youtube.com/watch?v=ypAzWVAsunk
https://www.youtube.com/watch?v=BPciTlMMCyM

EL FRANQUISME A MANRESA

Com ja he explicat en entrades anteriors, la Guerra Civil va començar al 1936 amb l'aixecament del bàndol dels sublevats en contra de la II República i va acabar al 1939 amb la victòria per part dels insurrectes i, la proclamació de Francisco Franco com a Dictador. 

Amb aquesta entrada iniciem l'època del Franquisme, la qual es caracteritzava per: el totalitarisme, el cabdillisme, la concepció unitarista i centralista de l'Estat, la repressió constant i planificada de l'oposició i el control dels mitjans de comunicació. 

Per tal d'aprofundir una mica més en aquesta època, el professor d'història ens ha proposat fer una entrada explicant com es va viure el Franquisme a Catalunya, concretament a Manresa. Com hi ha molt a explicar jo em centraré en l'arribada dels insurrectes a Manresa, l'educació durant el Franquisme i, les víctimes per poder fer així, una entrada exhaustiva explicant com fou cada fase d'aquesta època. Tanmateix si us interessa investigar més sobre aquest tema deixaré el Link de la pàgina on he trobat tota la informació al final de l'entrada. 

Arribada dels insurrectes:

Entrada de les forces marroquines pels carrers de Manresa. Les unitats marroquines eren tropes de xoc i d'avantguarda de l'exèrcit franquista i havien estat reclutades com a mercenaris. Les que passaren per Manresa restaven sota el comandament de Mohamed Ben Mizzian

Entre el febrer i l'abril de 1939 la Guerra Civil va anar finalitzant en quedar només la zona centre d'Espanya  (Madrid) en mans dels republicans. En un principi els socialistes i part de la UGT van aconseguir  crear la Junta de Defensa amb la dimissió de negociar amb Franco "una pau honorable", però Franco només va acceptar una rendició sense condicions i va obligar als defensor de la ciutat a lliurar les armes. No obstant això, els insurrectes ja van fer-se amb Catalunya mesos abans, el 24 de gener de 1939 concretament. 

Mentre les forces republicanes aquell dia intentaven inútilment endarrerir als sublevats, al poble tothom restava content al saber que la guerra finalment havia finalitzat, òbviament el poble desconeixia que la Guerra Civil havia sigut guanyada pel bàndol que el portaria a una terrible repressió, a una Dictadura. 

Franco visitant Manresa

Si voleu saber amb exactitud l'entrada dels franquistes, podeu veure el testimoni d'Antoni Garriga Prat a : http://www.memoria.cat/franquisme/content/lentrada-dels-franquistes

Es sap que amb l'entrada dels insurrectes van haver-hi moltes morts del bàndol republicà, però també es sap que els militars, aprofitant el poder que podien exercir en aquell moment, van violar a moltes dones tant si eren casades o solteres. Un exemple d'aquest fet és la mort de Maria Llobet Puig, que fou assassinada i violada a 500 metres de casa seva el mateix dia que van arribar els militars a Manresa. Tot i que van haver-hi prou proves par culpar als militars, aquests van culpar a les tropes marroquines. 

L'ensenyament:

“Grupo Escolar Generalísimo Franco”, el nom que els franquistes van posar al Grup Escolar Renaixença, que havia estat inaugurat pel president Lluís Companys el setembre de 1934. L’any 1979 tornà a recuperar el nom original.

Un bon exemple de la repressió que es va viure durant el Franquisme és l'educació, i sobretot, a Catalunya, ja que el català va ser suprimit del tot. 

Quina millor manera d'assegurar-se la submissió del poble que inculcar valors retrogrades i el patriotisme al futur del país, als nens, des de ben petits? Així doncs la Falange va ser l'encarregada de fer rebre als nens un ensenyament feixista caracteritzada per bàsicament la religió, la separació de nois i noies i, els càstigs corporals.

Assignatures a l'època del Franquisme. "Enseñanzas del hogar (niñas)"

També es sap que es van fer fora a molts professor que no estaven aptes per inculcar aquests valors, a aquest fet s'anomena "depuració dels mestres". 

Testimoni de Esteve Bascompte i Vilanova: http://www.memoria.cat/franquisme/content/lescola-de-davant-de-casa-seva-utots-tenien-el-brac-enlaire-i-cantaven-lhimne-nacional-u

Víctimes de la Guerra Civil´

 petició adreçada des de Manresa a l’alcalde de Torre de la Tropa (Tarragona) perquè confirmi si als registres de defunció d’aquest ajuntament hi figura el nom del “Sargento de Regulares de Alhucemas nº 5, 9º Tabor”, Juan Cárdenas González , “que dio su vida por Dios y por la Patria”el 3 d’agost de 1939. També se li demana que la contestació sigui enviada directament a la mare de la víctima, resident a Cadis.

Entre les dades que s'ha recollit de les diverses morts dels manresans i manresanes s'han trobat un mínim de 755 morts provocades per la Guerra Civil. Aquestes morts són totes: assassinats als republicans, morts o desapareguts al front de guerra, morts a causa dels bombardeigs de l'aviació franquista, assassinats a l'entrada dels sublevats, morts en centres de reclusió franquistes, executats, morts als camps d'extermini nazi. 

A part de les víctimes mortes i les reprimides, també s'ha de tenir en compte el gran número de gent que va haver d'exiliar-se per no ser assassinades. El principal destí de qui fugia d'Espanya era França llavors, tothom volia arribar a Catalunya ja que fa frontera.

Gent exiliant-se

Fonts d'informació: 
- http://www.memoria.cat/franquisme/
-Llibre de text